Altres articles al Bloc d'Explorem en:

COS

MENT

ESPERIT

ENTORN

RELACIONS

PRÀCTICA

INTEGRAL

(placeholder)

Subscriu-te al bloc

El cos, equilibri homeostàtic i resistència per pràcticar

20/10/2015

Una de les característiques i funcions més importants del cos és la capacitat d'autoregular-se per mantenir condicions i situacions d'equilibri. Ho fa mitjançant un mecanisme de regulació homeostàtica, semblant al d'un termòstat. 

És a dir i per exemple, quan la nostra temperatura interior puja per sobre d'uns determinats nivells, i per tal de regular-la, posa en marxa tota una sèrie de funcions reguladores que ens permeten alliberar l'accés de temperatura interior. El mateix passa quan el cos detecta una disminució de la temperatura exterior, aleshores per mantenir un estat d'equilibri s'activen una sèrie de funcions i mecanismes per tal de corregir en el que és possible internament.

El cos per tant està acostumat a treballar en una certa situació d'equilibri, sota uns paràmetres constants, que fan que la seva tasca reguladora i el cost energètic siguin d'allò més eficients. I això es dóna en múltiples sistemes i funcions internes. Amb un handicap important en algunes circumstàncies, si durant un període sostingut de temps es manté una constant, que originàriament era una variable, aquesta passa a ser considerada el nou punt d'equilibri. D'aquesta manera el cos regula l'esforç que ha de fer per mantenir la seva funció homeostàtica.Així per exemple quan el cos s'acostuma a nivells de sedentarisme troba aquest estat perfectament normal i tot allò que ho ajudi a mantenir una constant a la qual no reaccionarà i per tant n'accentuara la percepció de normalitat -direm això em va bé a mi, em trobo molt bé.

En canvi, si provem de fer activitat, de seguida el cos ens enviarà senyals de molts tipus (físics per suposat, però ull també mentals i emocionals) per fer-nos saber que hi ha quelcom desequilibrat i que cal “evitar-ho” per mantenir l'equilibri homeostàtic. Per exemple, un dia se'ns acut pujar a peu fins a un cinquè pis i els mecanismes d'alarma del cos es disparen tots (increment del ritme respiratori, acceleració del ritme cardíac, transpiració…) per fer-nos saber que allò que estem fent surt fora de l'equilibri actual i per tant -més enllà que pugui ser una cosa bona- cal reaccionar-hi i en la millor mesura evitar-ho.

Fixeu-vos que la reacció del cos en aquest exemple -fisiològicament- és molt semblant a aquella resposta que tindria davant d'una situació d'estrès, davant d'un perill real i molt important. Per altra banda, observem també que el cos prioritza la situació d'equilibri més enllà d'allò que l'hi pot ser bo o dolent. El que protegeix és un determinat equilibri, una situació que per habitual ha passat a ser normal i per tant desitjable des del punt de vista d'equilibri regulador. 

Per tant sempre davant d'un canvi experimentarem el que podem anomenar com a resistència. Que en molts casos no és res més que senyals, símptomes, de què estem “trencant” el nostre punt d'equilibri actual. 

Caldrà doncs un cert temps perquè el cos s'adapti i consideri aquesta nova situació com a normal i aleshores reaccionarà davant de tot allò que per sobre o per sota s'escapi d'aquesta nova normalitat. 

En l'exemple del sedentarisme i pujar escales, si mantenim el nou hàbit de pujar fins al cinquè pis a peu, cada dia experimentarem un grau d'alerta o resistència menor, fins a arribar al dia en què si no hi pugues a peu el teu cos ho trobarà fora d'equilibri i et demanarà aquesta activitat. 

La recomanació des d'Explorem és que davant d'un desig de canvi, quan comencem un nou camí, estiguem al cas amb atenció conscient del conjunt de resistències que sorgiran. Algunes seran físiques, però de fet aquest mecanisme de regulació homeostàtica va més enllà de les funcions del cos, i també el podem trobar per exemple en les relacions interpersonals i socials. 

Valorar les resistències a qualsevol procès de canvi des d'aquesta òptica ens pot ser útil a l'hora d'entendre-les i de gestionar la nostra manera d'encarar el canvi i les resistències que van sorgint.