Altres articles al Bloc d'Explorem en:

COS

MENT

ESPERIT

ENTORN

RELACIONS

PRÀCTICA

INTEGRAL

(placeholder)

Subscriu-te al bloc

Jo, la primera persona del singular en les relacions

20/10/2016

Els humans fem coses molt curioses, més encara en relació amb els altres.

Perquè no deixa de ser curiós que, tant que ens mirem el melic, no sapiguem expressar-ho amb habilitat.


No parem de pensar amb les coses que ens preocupen, amb allò que ens agrada o ens agradaria, allò que desitgem i allò que ens mou. O bé en sentit oposat, allò que no ens agrada, que no desitgem i volem evitar. Però en canvi, a l'hora d'expressar-ho, en parella, en relacions, no ho acabem de fer prou bé.


En part perquè tenim por de les conseqüències, ja que és exposar-nos, mostrar-nos vulnerables davant d'aquell amb qui hem de o volem comunicar-nos. Per això moltes vegades no ens expressem, i per això també, moltes vegades, intentem expressar allò que volem o ens agradaria sense proclamar-ne la nostra autoria desplaçant-ho cap a la segona persona del singular (és el què tu vols), o cap a una objectivació tipus (això és el què és).


Evidentment doncs, si ho fem així, és quan els problemes i els conflictes emergeixen. I no és per menys oi? Imagineu-vos una situació en la qual jo tinc una creença sobre com hauríem de fer una cosa amb la meva parella, però que en comptes de començar la frase amb "jo crec/sento/penso que..." ho faig dient "les coses són d'aquesta manera" i continuo amb les meves creences... Estic intentant fer passar, allò que jo crec, com si fos un fet que no es pogués discutir, doncs és "com són les coses".


És clar que la resposta de l'altre, molt probablement serà de desacord, i molt probablement també amb cert enuig. Conduint cap a una conversa amb poques possibilitats de resultar constructiva.


La nostra opinió, creença, expressió d'allò que sentim, que ens emociona, que ens importa és senzillament única. Única. Per lo bo i per lo dolent, però ens és singular, particular i com a tal, cal honrar-la i valorar-la. Quan jo expresso des del "jo" estic revelant quelcom que m’és únic -particular a qui sóc en el meu entorn sociocultural. Per a tant, és necessari dominar-ne l'expressió, el saber transmetre cap a l'exterior allò que m'és propi a l'interior, per tal de comunicar-me honestament i autènticament.


Expressar-ho en primera persona, és de fet, una oferta que fem a l'altre d'allò que per a nosaltres és important, o que comunica la nostra perspectiva única. Rebre de l'altre aquesta perspectiva és una oportunitat per conèixe'l més enllà d'allò que puguem inferir, deduir o observar. Per tant, en certa manera un tresor que hem d'acceptar i honrar com a tal.


Parlar des del jo, és parlar des de la nostra veritat -sempre i quan evidentment siguem honestos amb nosaltres mateixos. No és la veritat del què és, ni del què l'altre creu que és. És la meva. Però és que, entendre-ho així -el qui parla i el qui escolta-, evitem mals entesos i l'escalada d'un potencial conflicte.


Moltes vegades ens quedem sense expressar, d'altres fent passar el què volem pel que no és... Aprendre a expressar-nos des del jo és doncs personal i relacionalment saludable.


Ho explorem?