Altres articles al Bloc d'Explorem en:

COS

MENT

ESPERIT

ENTORN

RELACIONS

PRÀCTICA

INTEGRAL

(placeholder)

Subscriu-te al bloc

De Trump, almenys una lliçó

11/11/2016

He viscut en diferents períodes de la meva vida als Estats Units, conec a Catalans que hi viuen, i també hi tinc bons amics Americans amb els quals compartim més o menys regularment experiències i intercanviem opinions. Segueixo, encara que no en massa profunditat les notícies i els esdeveniments destacats.

Els darrers dies, just abans de les eleccions, era cada cop més conscient de les probabilitats que tenia en Trump de guanyar les eleccions, així i tot, jo mateix no em donava crèdit a aquesta possibilitat i pensava, empès més pel meu desig, que era impossible que sortís elegit president.

És per això que el dimecres al matí, d'hora que em vaig llevar per saber quelcom del resultat abans d'anar a treballar, vaig quedar el què se'n diu "fregit". La veritat és que no donava crèdit i estava esperant que d'alguna manera els vots electorals dels últims Estats fessin girar la truita. Evidentment no va ser així.

De tot plegat, en podríem parlar moltes hores.

Però m'agradaria quedar-me avui i aquí en tan sols una reflexió que crec que és aplicable allà, però també aquí. Quan la meitat de la població vota una cosa que a tu et sembla sorprenent, impossible, terrible i dramàtic vol dir almenys una cosa: No estàs gaire en contacte amb la realitat, o si més no amb el conjunt de realitats, més enllà d'aquelles que tens al teu voltant.

Avui podem viure amb els nostres i al seu voltant sense ni adonar-nos dels altres. Vull dir, que més enllà d'amb qui ens relacionem diàriament en persona (el nostre entorn, amb qui escollim relacionar-nos), mirem o llegim les notícies del "nostre" gust preferit, seguim els "nostres"amics al facebook, twitter, instagram...

Vivim en una bombolla d'allò que ens hi sentim a gust, que hi tenim afinitat, que ens interessa... a vegades, sí que és cert oi, que les notícies ens mostres d'altres realitats, però com que no ens toquen i en certa manera ja hi estem immunitzats, ni tan sols hi reaccionem.

Aquesta és una reflexió crítica que em faig a mi mateix i que podem ampliar segurament a una gran part de la població (d'aquí, d'allà i de tot arreu). Sí que és cert, que afortunadament hi ha molta gent, que surt del seu "niu" per apropar-se al món dels altres, per ajudar-los i entendre'ls. (un reconeixement i un agraïment immens)

I aquesta és per a mi la principal reflexió d'aquest drama. Com pot ser que, la meitat d'un país (d'aquí, d'allà o de més enllà) no sàpiga ben bé oi, el patiment, les motivacions, els interessos, les dificultats de l'altre. Perquè sabent-ho oi és més fàcil apropar-s'hi.

I aquesta crec que és la feina que hem de fer tots. Aprendre a acostar-nos a l'altre, a fer preguntes i a escoltar genuïnament. No tenim perquè està d'acord, és clar, escoltar no és el mateix que assumir la perspectiva de l'altre. Però és escoltant que si més no es comença a escurçar la distància. I és a partir de la curiositat que podem aprendre què és, què fa que algú es trobi en posició de defensar una perspectiva que per a mi, o nosaltres, ens sembla inversemblant.

Així que ens cal desenvolupar les capacitats d'escoltar, d'apropar-nos, de ser curiosos, compassius. I a partir d'aquí també molt i molt important, saber dialogar, saber comunicar, saber defensar allò que ens importa des de l'escolta i el respecte a l'altre.

D'aquesta manera, ampliem la comprensió del món, el món que tenim al nostre costat i que si no ens hi esforcem, no veiem.