Altres articles al Bloc d'Explorem en:

COS

MENT

ESPERIT

ENTORN

RELACIONS

PRÀCTICA

INTEGRAL

(placeholder)

Subscriu-te al bloc

Les emocions i la intenció col·lectiva, experiència personal al moment polític del país

04/11/2018

Avui, com no he fet mai encara en aquest bloc d'Explorem, parlaré de política. Perquè no puc fer veure que l'actual entorn en el qual visc no m'afecta. M'afecta i molt. Però també m'importa i per això vull compartir la meva experiència, algunes reflexions i un desig de certs aspectes de la intenció individual, els motors que la propulsen, i com les múltiples intencions individuals poden crear una intenció col·lectiva molt més sòlida i potent que pot manifestar els anhels desitjats.


La intenció: evitar el dolor i la creativitat


En altres ocasions en aquest bloc he parlat de la intenció. La intenció com a element fonamental per guiar unes pràctiques, una rutina, una nova manera de fer vers les situacions en les quals ens volem més hàbils, més oberts, més comprensius, més incisius, més determinants o potser més atents.

En certa manera, el què ens impulsa, la intenció que ens mou en moltes circumstàncies és evitar el dolor, el propi o el de l'altre. Sovint no tenim molt clar què és exactament el què volem però sabem del cert que allò que tenim ara, allò que no sabem voltejar de cap altra manera, no, no ho volem més.


Alliberar el dolor és doncs com una primera intenció, la qual per si mateixa ja és prou intensa per motivar el desig de canvi. Sovint amb aquesta intenció ja en tenim prou per iniciar un nou camí que ens alliberi del patiment; però també d'altres vegades ens fa falta un desig més, un de més creatiu, que no tan sols ens allunyin d'allò que ens fa patir sinó que ens apropi més a la llum que ens fa sentir més plens.


Les emocions d’una intenció compungida


Fa un any que jo, i no sé si també molts de vosaltres, tinc un garbuix de sentiments arrelats en el meu cor, que en conjunt, m'entristeixen, em deprimeixen, m'ensorren i m'allunyen de la llum i claredat, així com l'honestedat amb mi mateix. 

Resumir-los és complicat, però si intento posar-los sobre la taula, surt quelcom així: La ràbia que produeix la injustícia de l'empresonament dels presos polítics, el desencís d'una il·lusió col·lectiva per la falta d'un lideratge i una unitat del moviment independentista (polític i social) que no fa honor al que col·lectivament vàrem culminar l'1 d'octubre. Tot això em produeix ràbia. Sé que estic enfadat, emprenyat per aquesta situació de la qual em sé víctima però també al mateix temps partícip -per diferents motius com la innocència, però també per la falta de capacitat per a ser més actiu d'una manera o d'una altra en la reivindicació, o millor en la revolució què hauria canviat per sempre les nostres vides a millor.


Una ràbia a la qual no es dóna sortida és com un verí. Certament una ràbia mal canalitzada és un perill, un perill que pot derivar en comportaments agressius i violents. I això ens ho han provat d'explotar amb provocacions als carrers, amb la "guerra" dels llaços grocs per exemple o les diferents manifestacions que hi ha hagut arreu, especialment a la ciutat de Barcelona. Crec que en general hem sabut abstindre'ns bé a aquest impuls, el seny Català ens ha fet aquí bon servei.

Però al mateix temps, no saber trobar una sortida a aquesta ràbia m'ha exposat als efectes del seu verí: frustració, esgotament, desencís i el desànim. Perquè convisc amb el dolor, sense trobar una manera de donar-li sortida, sense tenir solucions ni idees, que al mateix temps és entrar en un espiral més profund de tristesa i desànim. Portar el llaç groc ja no em serveix, anar a manifestar-me simplement tampoc, dir que no acceptarem quan no mostrem la força per validar aquesta afirmació tampoc...


Perquè en certa manera, i d'això espero que ens en sortim ràpidament, ens han escapçat els lideratges socials i han fet que l'orientació del moviment independentista virés direcció. En comptes de caminar cap a un horitzó que transmet il·lusió com és la independència de Catalunya ens hem tombat cap a llepar-nos les ferides, retreure'ns compromisos i barallar-nos per a l'estratègia. Mentre constatem repetidament que a l'altra banda no hi ha ningú disposat a construir un pont, per encarar la resolució democràtica, no és sinó una altra manera d'agreujar el desànim i la desorientació. Si tornem allà on hem estat sempre i no hi ha hagut mai ningú és evident que no obtindrem un resultat diferent.


Renovar intencions individuals i col·lectives


A hores d'ara tinc clar que el dolor no se n'anirà. Que les injustícies no cessaran i que el dolor serà cada cop més gran, engolint l'energia creativa per tirar endavant amb determinació, convicció i energia per fer front, a la defensa d'una vida digne amb llibertat. Si no fem res, ens costarà tenir forces per defensar el què generacions anteriors van guanyar.


Jo sé el que vull. Tinc una intenció clara. Viure en un país on es pugui construir un món millor, més just, solidari i sostenible, on es pugui emprendre desacomplexadament i sense limitacions, on la llibertat i identitat individual i col·lectiva no estigui constantment coartada per un estat que no ens vol sinó sotmesos. Crec que tenim el dret com qualsevol altre de forjar-nos el nostre futur.


Però jo necessito, perquè la meva intenció sigui més forta, perquè el fer sigui possible, perquè la lluita tingui sentit que els lideratges polítics i socials s’uneixin amb la voluntat de tots aquells que desitgen un país millor, un país lliure, independent. Perquè només d’aquesta manera podrem entre tots crearem una intenció col·lectiva, més gran, més forta, més potent que el què cada un de nosaltres pot manifestar. I aquesta ha de tornar a ser la nostra guia com ho va ser l'1O, manifestant passos concrets, tangibles i d'una força col·lectiva imparable cap a l'horitzó que ens hem marcat, la independència de Catalunya.


I això, avui, és el que trobo a faltar. I des d'aquí, amb humilitat faig el prec perquè entre tots fem possible que aquesta intenció col·lectiva es torni a manifestar. Tots necessitem la llum, que no el fum, per fer camí conjuntament, i conjuntament hem constat ja, que podem arribar on volem. Som-hi?